L’aplicació del programa d’immersió lingüística (1983) del nostre país és considerat un exemple paradigmàtic d’innovació en l’ensenyament de la llengua, on la implicació i complicitat de les famílies no catalanoparlants, que van veure que la immersió reportaria una més gran qualitat d’ensenyament, va ser clau. La seva actitud positiva cap a la llengua catalana va actuar com un valor afegit aleshores i el segueix jugant avui dia.
Cal preguntar, doncs, després d’un procés col·lectiu per construir una escola catalana, si les reivindicacions els drets individuals de tres famílies poden enderrocar un triomf tan rotund de la societat catalana. Nosaltres pensem que no. Com també pensem que allò que decideix el Parlament de Catalunya, ha de tenir una garantia democràtica per a la ciutadania i per a les seves institucions. Quan debatem models d’escola i llengua, en el fons estem debatent models de societat. Per tant, qui ha de portar a terme aquest debat és Catalunya.
Aquests dies, arran de la sentència del Tribunal Constitucional hem escoltat conceptes com ara bé “el bilingüisme integrador”, que en realitat vol dir engegar un procés de transició cap al predomini absolut del castellà per sobre del català. I això no es pot permetre perquè tothom sap, fins i tot, els ferms creients del bilingüisme, que quan una societat vol ser bilingüe cal que la llengua socialment més feble prevalgui en l’educació. Altres han apel·lat a reflectir els usos lingüístics de la realitat, com volent dir que hem d’abandonar les polítiques lingüístiques i substituir-les per la pura inèrcia. El que és clar és que no podem defensar la inclusió sense partir de la premissa que l’ús de les dues llengües és desigual a favor del castellà.
Quin interès, després de vint anys d’escola catalana, hi ha a l’hora de canviar un model que ha possibilitat que tota la població que viu a Catalunya, inclosa una elevada proporció d’alumnes castellanoparlants sortissin de l’escola coneixent el català? Com es pot entendre que una suposada millora de l’Estatut de 1978 hagi portat, al cap i a la fi, a una regressió dels drets aconseguits en matèria lingüística d’ençà de la dictadura? La sentència del TSJC s’ha inhibit de resoldre sobre el model d’immersió lingüísitica per la pressió social generada, però el Tribunal Suprem encara ha de dictar una executòria al respecte. És hora, doncs, que el poble català i les seves institucions decideixen el seu futur, un futur que miri endavant i no enrere, un futur dominat pels drets col·lectius i no els individuals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada