Vull un país lliure senzillament perquè hi tinc dret. Autodeterminar-se és un dret reconegut dels pobles. I Catalunya és un poble, encara que Felip V d’Espanya decretés després d’un bany de sang que no ho érem, i encara que la Constitució Espanyola de 1978, redactada sota la vigilància estricta del no menys sanguinari exèrcit franquista, establís que no érem res més que una part del poble espanyol (és a dir, com ho havien fet Felip V i el general Franco, però ara amb guants de seda). Si Catalunya no fos un poble, i per tant amb ple dret a ser sobirà, Felip V, el general Franco i l’oligarquia madrilenya actual no haurien malgastat tants i tants esforços a combatre’ns per terra, mar i aire. La seva mateixa insídia és una prova irrefutable, si és que en calia cap altra, que som una nació, i doncs amb tot el dret a decidir el nostre present i el nostre futur. Ens combaten, ergo existim.
La Constitució del 1978 no va fer sinó disfressar amb formes democràtiques l’statu quo afermat pels llarguíssims anys de dictadura. Només cal repassar el currículum de la majoria de dirigents espanyols actuals per adonar-se que són els hereus (quan no són els mateixos) dels que van tallar el bacallà durant el seu paradís franquista. L’enganyifa de l’autonomisme, entronitzat per aquella Constitució tutelada, ha demostrat un any rere l’altre que no servia en absolut perquè els pobles es poguessin regir per ells mateixos. Amb la coartada democràtica, ens han regit a plaer els mateixos poders oligàrquics i rapinyaires de l’Espanya de sempre (ni tan sols els governs anomenats d’esquerres ens han fet creure en cap miratge: només cal repassar els consells d’administració on es jubilen els dirigents socialistes per comprendre l’abast de la comèdia). En realitat, doncs, no tan sols no hem tingut estat, sinó que hem continuat tenint un estat furiosament en contra.
Vull, doncs, un país lliure com tot país civilitzat. Lliure per encertar-la i per errar-la. Sabem que no serà perfecte, perquè la perfecció no és d’aquest món. Però tenim dret a somiar-lo perfecte, i a somiar-lo sense entrebancs en la llengua dels pares. Amb uns servidors de la cosa pública honrats, amb una justícia imparcial i incorruptible, amb una educació de primera, amb una sanitat universal de qualitat, amb un respecte irreprotxable per tothom, del president fins a l’escombriaire, amb una política social de debò. Un país seriós, un país democràtic, un país modern, un país normal. Ben mirat, no somio res de l’altre món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada