dimecres, 22 d’octubre del 2014

Nous lideratges


Vivim en una societat dinàmica i canviant i per això des de l’Altraveu pensem que la transformació social no pot passar per líders estàtics i autoritaris. En oposició a això, ens els moviments socials, les plataformes crítiques amb la realitat que ens envolta, ens identifiquem amb una accepció més plural relacionada amb el lideratge col•lectiu, compartit, relacional, etc. Entendre noves formes de tirar endavant projectes, passa també per entendre la societat d'una determinada manera. Quan parlem de lideratge col•lectiu entenem bàsicament que entre tots i totes ho farem tot. Ara bé, no vol dir que tothom faci el mateix. Hi ha persones a qui la seva capacitat discursiva els permet ser una persona de referència pública. Ara bé, de cara al grup es faria difícil destriar les seves tasques de les que fan altres persones dins del projecte.. Òbviament aquí apareix el primer dilema, la nostra filosofia i els paradigmes de lideratge que impregnen la societat. Existeix una necessitat de certeses a nivell general, sobretot quan la crisi ha multiplicat els riscos i ha amplificat el discurs de la por. Els processos col•lectius aborden les qüestions complexes apoderant la gent, no pas solucionant els problemes unilateralment i de forma immediata. En aquest sentit, no ens interessa que la gent simpatitzi amb projectes rupturistes; volem que se'ls faci seus. Això fa, però, que moltes vegades aquesta manera de funcionar no sigui vista com a hàbil per a bandejar els riscos ràpidament. Ara bé, ningú no ha qüestionat mai l'efectivitat de les seves accions. I un exemple ben clar d'això ha estat la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Els projectes, per a nosaltres, estan vius si hi ha gent, no pas si hi ha estructura (per què volem unes sigles si no hi ha projecte polític arrelat?). Més gent vol dir més inclusió de perspectives sobre la realitat que ens envolta. No és poca cosa; aquesta construcció de coneixement col•lectiu ha superat amb escreix la visió tècnica dels nostres ajuntaments. I això ens recorda a experiències pedagògiques expressades per Francesco Tonucci: els nens i nenes fan preguntes que els adults no som capaços de respondre