El món de la política
institucional ha estat tradicionalment masculí. Els homes hi han
tingut un gran protagonisme, mentre que les dones no hi han pogut
accedir amb facilitat i han jugat un paper més secundari. Alhora,
quan una dona participa de la política institucional és quan
s'adona de la superficialitat de la igualtat que defensa
l'administració pública. D'entrada caldria dir, que les motivacions
d'una dona poden ser diverses -pot o no pot seduir-la l'esfera
política, com als homes- però considerem que la igualtat plena
existeix quan hi ha la possibilitat d'ocupar tots els espais socials,
polítics, econòmics, amb igualtat de condicions.
Dèiem que és important
fer-hi referència perquè moltes vegades es percep el gènere femení
com un bloc homogeni on totes hem de voler les mateixes coses,
acceptar les mateixes responsabilitats i divisar els mateixos
horitzons. No és, ni de bon tros, així.
Malgrat la situació de
desigualtat en què encara vivim és cert que les llibertats de la
dona en certs àmbits s'han anat eixamplant, encara que tímidament.
Independentment d'aquests avenços la dona sempre troba que ha de
triar entre una cosa o una altra. En el cas de la política, això es
tradueix en el fet d'escollir la seva implicació en un ajuntament o
dedicar-se a la seva feina o a la seva família. Triar és un fet
normal, però és aquesta possibilitat viscuda com una cosa natural,
és realment lliure? Per què quan la dona escull bolcar-se en
política o en la seva feina ho viu com una traïció al que hom
espera d'ella? En aquest sentit, la pressió estructural cap a les
dones fa que moltes de nosaltres ens autolimitem fins i tot amb un
excés d’autoexigència, en el sentit que ens pesen moltes més
coses que als homes.
Aquesta pressió i la
poca oportunitat real que ofereix estructuralment la societat és la
que fa que poques dones siguin visibles en llocs de poder. Quan
parlem de conciliació ho fem només pensant en dones i mentre això
sigui així, hi haurà moltes dones condemnades a tenir una doble
jornada laboral si volen fer carrera política. O la faran aquelles
que se la puguin costejar. Actualment, el Govern de la Generalitat
encara queda molt lluny de la paritat: només hi ha un 25% de
conselleres. I als Ajuntaments hi ha un 32% de regidores però tan
sols un 14% d’alcaldesses. La política és un reflex de la
societat i per això, caldrà anar aprofitant totes les escletxes per
fer-nos amb els espais que puguin transformar el nostre entorn més
proper; l'Ajuntament n'és un. Malgrat les limitacions, que hi són,
hi hem de ser. La història del feminisme no és una cosa de
genitals, sinó d'opressió i oprimides.Si no hi anem,ningú hi anirà
per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada