dimecres, 9 d’octubre de 2013

Elogi a la complexitat

 
Vivim en un món complex, cada dia més. L’actual societat del coneixement ha portat a l’expertització de molts dels temes que afecten al conjunt de la societat i això situa als ciutadans dins d’una doble exclusió. Per un cantó el fet de no poder expressar-se més enllà d’un vot cada quatre anys, i per tant no poder participar de les decisions que es prenen en el àmbit de la política institucional, allunya al ciutadà del poder de decisió política. I per l’altre, el fet de no tenir un coneixement prou acurat com per poder tractar gran part dels temes, cada dia més tecnificats, que afecten al conjunt de la societat, inhabiliten la seva veu dins dels espais de debat.

Sota aquests paradigmes, el d’expert i el de representant, la sobirania del poble s’ha volgut presentar com un model obsolet, i la democràcia ha passat a ser l’espai d’uns pocs que governen i expliquen què és el bé comú i com s’assoleix a través de lleis i drets sobre les quals la gent no en pot dir res.

A aquesta creixent separació de la ciutadania respecte als espais de decisió cal afegir-hi la incertesa que genera aquest temps de crisi que vivim, que per un cantó serveix d’excusa per a una major tecnificació de l’espai de decisió política i per l’altre fa créixer la necessitat subjectiva de trobar certeses, veritats absolutes i persones o personalitats a les que agafar-se.

Però la realitat, o els coneixements i les creences sobre aquesta, és diversa. Cap certesa científica o tècnica, cap expert prestigiós o cap polític reconegut hauria de tenir la potestat de decidir per sobre d’aquesta complexitat. No existeixen vertaders governs dels millors, així com tampoc messies salvadors.

Per aquesta raó des de l’Altraveu, com des de molts altres espais de transformació, apostem per la complexitat, per acceptar-la i abordar-la. En un sentit similar, Quim Brugué indicava en un article de fa pocs dies que la política comporta l’existència d’alternatives i la democràcia hauria de procurar la possibilitat de defensar-les. La gran política, la que va més enllà de sigles i partits, mai pot declarar-se en possessió de la veritat o, a la inversa, sempre podrà ser acusada de dubtar, de mostrar-se insegura. Aquest fet, lluny de fer por, lluny de fer-nos caure en opcions que es presentin com a fàcils i unívoques, ha de dur-nos a apostar per un model que accepti en tot el seu sentit la veu de l’altre, que replegui el màxim coneixement possible de la realitat, i que ho faci des de, i per al, poble. Sabem que no és un camí fàcil, però creiem que és el que ens pot dur més lluny, corresponsabilitzant-nos i fent-nos partícips de la nostra vida en comú. I és que en política, com deia Max Weber, el que no és possible, és fals.