diumenge, 1 d’abril del 2012

El pla d'ajust de Castellar del Vallès


La posada en marxa d’un mecanisme de finançament que permeti als consistoris eixugar el deute amb els seus proveïdors mitjançant un sistema extraordinari de finançament és, de fet, un mecanisme que trasllada el problema dels impagaments de l’estat central cap als consistoris. Els problemes de liquiditat dels Ajuntaments són, també, conseqüència de l’impagament de la Generalitat a aquests, un impagament que deriva també de l’asfíxia financera a la qual el govern central sotmet la Generalitat quan es nega a pagar els 759 milions d’euros de la disposició addicional tercera de l’Estatut o els 1450 que corresponen al fons de competitivitat.

En primer lloc, és evident que els 7.387.000 euros que Castellar podrà pagar als seus proveïdors són una bona notícia per a tots aquells que tenen factures pendents des de 2008. Sobretot perquè podrem pagar petites i mitjanes empreses, ciutadans de Castellar a qui se’ls deuen grans quantitats de diners. Però en segon lloc cal advertir que les conseqüències d’aquest crèdit poden ser nefastes per un futur més o menys immediat per a Castellar ja que la conseqüència derivarà en mesures d’ingressos molt dures com :

- Increment impostos i taxes al nivell de l'IPC, sobre el supòsit que aquest serà del 2%.

- Increment serveis cofinançats tipus escola bressol, música o adults, del 15% pel 2012, i a l’IPC per la resta d'any.

És cert però que en d’altres aspectes podríem estar d’acord com ara bé la reducció de la despesa negociant la reducció de grans contractes (residus, neteja, transport urbà, manteniment enllumenat,....) i també en desenvolupar un sistema d’anàlisi i comptabilitat de despeses de gestió.

Altres ajuntaments no s’han acollit a la proposta i és perquè hi ha hagut una bona gestió pública. No és el nostre cas. No caldria acollir-s’hi si durant tots aquests anys hagués existit, per exemple, un model fiscal progressiu i no via lliure per a un creixement insostenible del nostre poble, una política de promoció econòmica basada en la municipalització de serveis des de l'ajuntament, una política d'obra pública adequada a la magnitud de Castellar, si no tinguéssim l’herència de l'obra de la plaça major amb desviacions milionàries i danys col·laterals.

El deute viu del nostre ajuntament, segons la liquidació del pressupost de 2011, és d’un 97,73% i amb aquest crèdit ens enfilem al 111%. El RD 4/2012 per pagar proveïdors suposa accedir en un crèdit a 5% d’interès a 10 anys. Una hipoteca de 10 anys en una decisió express i a cop de decret, que aventurem que està esperonada també per la pressió de grans empreses que han contret deute amb els consitoris arreu de l’estat espanyol. Sincerament, no creiem que el govern central es pugui fer càrrec de com s’ha de decidir el futur de Castellar; les bones accions no requereixen un calendari tan encorsetat.
Així mateix, pensem que el Reial Decret Llei és un intervenció contra l’autonomia local. Ajuntaments com el nostres hauran d’acollir-se a una operació de finançament que està subordinada a un pla d’ajust com el que portem avui a aprovació, en el qual el ple només tindrà una funció de ratificació, proposat per la intervenció de la corporació. Lamentem la invasió de la nostra autonomia perquè relega la funció dels electes locals a la simple ratificació d’un informe elaborat per l’interventor/a, buidant de sentit la funció dels plens municipals.

La minimització de la intervenció política ens col.loca del costat d’un model tecnòcrata durant una dècada, el temps previst perquè els consistoris puguin retornar el diners a les entitats financeres, que al capdavall són les que a hores d’ara s’estan fregant les mans. El crèdit que se’ns ven com una obra benèfica és indubtablement la nova victòria de la banca. Mentre que el govern espanyol dóna ajudes als bancs, els permet que puguin comprar diner a l’1% , aquests els dóna al mateix Estat 5 vegades més car.

És clar que som en una situació límit, i que aquest crèdit, tal i com declarava el regidor Lomas, és una solució a mitges. Però és l’unica que pot prendre el nostre consistori, perquè és indiscutible que cal pagar els deutes que tenim. No oblidem, però que aquesta decisió ens presenta en un escenari complicadíssim de cara als anys que vindran i per tant, és hora de refexionar , també, sobre allò que no hem fet bé al llarg del camí.

Que els municipis s'han d'adaptar a la seva situació financera i capacitat d'ingressos és una evidència que cap Plenari Municipal pot obviar i, molt probablement, no necessiti de cap Ministre d'Hisenda ni cap Reial Decret per recordar-ho. Ens agradaria emfasitzar, però, que el RDL dibuixa un horitzó pels ajuntaments de mers gestors sota la tutel·la de l'Estat. No estem vivint ja un primer moment de buidatge de la capacitat de decisió política dels nostres consistoris?
Des de l'Altraveu, entenem que no podem posar fre al procés que ha de possibilitar que la gent rebi la retribució d’allò que li pertoca, així com no podem renunciar a fer de nou exercicis d'austeritat, però dubtem de la viabilitat d'aquest pla, així com dels seus efectes sobre la ciutadania. Aquests interrogants i el fet que hem tingut menys de 24 hores per accedir a la informació d'aquest document, fa que avui ens abstinguem d'aquesta decisió. Convidem, però, a l'equip de govern a fer difusió de les arques dpúbliques, ja que de moment, només el nostre grup ha informat a la ciutadania. Això no és una donació gratuïta per part de l’estat espanyol i que el que queda per endavant, és de moment un situació molt difícil.


La votació va comptar amb els vots favorables del PSC (equip de govern), CiU(4) i PP (2).