Benvolguts i benvolgudes,Per més que ho sabem, ningú no pot quedar igual després de veure amb propis ulls la destrucció que estan fent a Can Bages.
Sempre m’ha cridar l’atenció i m’ha fet pensar molt com persones respectables, amantíssims pares i esposos i ciutadans exemplars, en una situació de conflicte o guerra sobrevinguda, es convertien en ferotges depredadors, torturadors, violadors i assassins. De la nit al dia perdien tota la seva dignitat de persones civilitzades i es convertien en despietats monstres. Om es pregunta com dins d’una mateixa persona es pot conciliar comportament tan oposats i contradictoris.
Encara que aquest seria l’exemple in extremis i que algú pot considerar la comparació, amb tota la raó del món, desmesurada i desafortunada, sí que crec que en el fons és el mateix mecanisme interior que sustenta comportaments contradictoris que porten a una persona a declarar-se antiavortista i a practicar o incitar a l’avortament en secret. A ser homòfoba i mantenir relacions sexuals amb el mateix sexe o a declarar-se a favor de l’ensenyament públic i laic i portar els fills a un col·legi de monges o frares.
Aquest mateix principi és, en un altre ordre de coses, el que també sustenta el comportament d’una gran majoria de polítics que manifesten públicament tenir una pell molt fina per a la música, la poesia, el teatre, l’amor a Catalunya, la destrucció dels boscos de l’Amazònia, l’extinció d’espècies animals o el canvi climàtic, i no tenen cap recança en donar suport a la construcció d’un polígon industrial al seu poble que d’una manera gratuïta i innecessària, aniquila i destrueix el patrimoni natural i ecològic de tots i totes.
M’indigna veure caure a terra un bosc sencer ple d’arbres que ja hi eren aquí abans que ningú de nosaltres hagués nascut. Alguns d’ells arriben a doblar o triplicar l’edat dels més grans. M’indigna aquesta manca de respecte, de sensibilitat i de desamor cap a la vida que ja hi era abans que nosaltres.
Can Bages forma part també d’aquesta Amazònia que volem salvar; és la nostra particular; i la humanitat sencera confia i depèn de l’esforç que cadascun de nosaltres fem en el seu entorn més immediat. És el nostre deure preservar-lo pel bé i per la continuïtat de la vida a la Terra; no solament de la dels nostres fills sinó de la de tota la nostra espècie. Si nosaltres no acomplim amb la nostra responsabilitat no tenim autoritat moral per demanar als altres que ho facin. Can Bages forma part de la Catalunya lliure que volem i estimem perquè Catalunya no és quelcom abstracte sinó la suma de cada metro quadrat que trepitgem. No entenc l’amor a Catalunya sense l’amor a Castellar i a la seva riquesa ecològica i paisatgística.
No hi ha cap raó que justifiqui aquesta destrucció sinó és l’interès econòmic d’uns pocs. I aquesta raó és tan perversa i fosca que em costa acceptar que un polític decent la toleri sense ni tan sols despentinar-se. Que a sobre faci gal·la d’una sensibilitat quasi exquisida per les Arts ho trobo insultant.
Contemplar el lloc desolat, arrasat, on només fa tres dies havia arbres centenaris em produeix basarda. És com abocar-me a l’abisme d’una classe política sense escrúpols capaç de convertir-ho tot en mercaderia; fins i tot la vida. Que no em parlin de poesia, si us plau. Ni de tal o qual virtuós saxofonista. Ni tan sols de la Catalunya lliure que destrossem a la primera oportunitat que tenim. Ni de la sostenibilitat o del canvi climàtic que ens amenaça, perquè vomitaré.
Avui més que mai cal que aturem aquest polígon i aquests polítics oportunistes i indecents. Per coherència, per dignitat, per la vida.
Es fa necessari posar tota la carn a les brases. Convoquem una manifestació en el termini més curt possible que ens permeti la legalitat vigent. Donem-nos i donem a tothom qui vulgui la oportunitat de dir un no rotund, sense pal·liatius. Només podem perdre la vergonya. Ells ja fa temps que l’han perduda. Preparem-la bé i a consciència perquè sigui un èxit. Parlem-ho a l’assemblea de dimecres.
Perdoneu el míting però necessitava treure-ho sinó acabaria fent-me mal. I per què si no són els amics?
Francesc Centeno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada