divendres, 18 d’abril del 2008

L’aigua

Que l’aigua és un bé escàs i no s’ha de malbaratar és quelcom ja prou evident i fora de dubtes que no cal argumentar més perquè la majoria de la ciutadania, amb un mínim de sensibilitat i seny, ho entén. Però allò que potser no és tan clar per a la gent és que això ja no és suficient per a garantir un futur, més immediat del que ens pensem, en pau amb nosaltres mateixos, amb la resta d’éssers humans i amb el medi que ens dóna vida i ens nodreix. Per poder albirar alguna mena de remei a aquest desastre que ens ronda és necessari que la majoria de la ciutadania se n’adoni que ja no n’hi ha prou de parlar de sostenibilitat sinó que hem de parlar, i ràpid, de decreixement. El nostre món no pot suportar aquest ritme. Hi ha un principi bàsic, al meu entendre, que hauríem de començar a respectar com a la pròpia vida: cap territori no pot créixer, ni té dret a fer-ho, per sobre de les seves possibilitats; i l’aigua és la mesura bàsica que les delimita. Barcelona i l’Àrea Metropolitana comença ara a patir les conseqüències d’aquesta desmesura. Els polítics dels partits de Castellar semblen que encara no han après aquesta lliçó i no solament no parlen de sostenibilitat, no diem ja de decreixement, sinó que estan entossudits en un creixement anacrònic i socialment i ecològicament suïcida. No parlo ja del desastre del polígon industrial de Can Bages, que també, sinó de la connexió a la xarxa Ter-Llobregat per poder tirar-lo endavant. Créixer per sobre de les pròpies possibilitats a costa de les possibilitats dels altres, amb un aigua que no es té, és injust i immoral. L’aigua de les conques del Ter i del Llobregat pertany als seus respectius territoris. Són la seva vida i formen part de les seves possibilitats que no de les nostres. Que no els robem les seves possibilitats i el seus drets ja no és una qüestió d’ecologia sinó de decència.